Reflexions

CONFINAMENT: CULPA – RESPONSABILITAT

Davant situacions que no ens agraden, automàticament tendim a buscar culpables: qui té la culpa de tot això? Els xinesos del mercat, els xinesos dels laboratoris, els EEUU, el president d’Espanya, el ministre de Sanitat, el veí imprudent… És molt fàcil culpar als altres.

I també culpar-se un mateix: per culpa meva els companys de feina podien haver contret el virus, per culpa d’una decisió anterior ara hi ha en perill la meva feina o família,  etc.

Però la culpa no ens ajuda a res positiu. La culpa ens fa sentir ràbia o por, i són emocions incompatibles amb un funcionament òptim del nostre sistema immunològic.

El que sí ens ajuda és la responsabilitat. Quan culpem atorguem el poder als altres, i quan ens responsabilitzem ens fem càrrec del nostre poder. Tenim la llibertat de decidir i fer, i si tenim en compte el nostre marc d’acció, veurem que podem fer moltes coses des de la nostra responsabilitat. I si tots ho apliquem al nostre dia a dia, a la nostra feina, a la cura de nosaltres mateixos i a les relacions amb els altres, tots en sortirem guanyant, un mateix el primer.

CONFINAMENT: HÀBITS

Aquests dies ens mostren una oportunitat per revisar, sostenir i millorar els nostres hàbits. El nostre ordre intern es veu influenciat per l’ordre extern. Son dies òptims per:

  • Mantenir un ordre en l’hora d’anar a dormir i de llevar-nos.
  • Vestir-nos cada dia com quan no estem confinats a casa.
  • Mantenir els hàbits d’higiene, i potser incrementar-los en quant a la neteja de roba i superfícies.
  • Aprofitar per cuinar i menjar sa (ara no tenim excusa per dir que no mengem millor perquè no tenim temps per cuinar).
  • Hidratar-nos i vigilar la regularitat intestinal.
  • Ordenar, enllestir i netejar allò que sempre posposem.
  • Fer algun tipus d’exercici físic a casa.
  • Contactar amb les persones més properes (viedeotrucada, trucada o whatsapp).

Per fer-ho, ens pot ajudar:

  • Establir una rutina i uns horaris de coses a fer (feina, exercici, menjar, higiene personal, relacions personals, oci).
  • Fer un llistat de les coses que volem fer: podem començar per les més fàcils, però en qualsevol cas, cal posar horari d’inici i finalització durant el quan realitzar una tasca concreta i no pas començar-la i no plantejar-se parar fins que les haguem acabat.
  • Fer la compra amb previsió d’adquirir menjar per uns quants dies i amb l’objectiu de cuinar (quan tenim tots els ingredients a casa és molt més fàcil posar-se a cuinar i que surtin coses apetitoses).
  • Autolimitar-nos el temps que passem mirant whatsapps i xarxes socials.
  • Eviar parlar continuament de problemes i maldecaps.

Per millorar les relacions entre les persones que compartim sostre convé:

  • Que cadascú tingui un espai on poder retirar-se i estar sol/a.
  • Mirar d’escoltar i esbrinar les necessitats dels altres.
  • Expressar amb serenor i concreció les pròpies necessitats.
  • Respectar les diferències individuals en la quotidianitat.
  • Arribar a acords de convivència (quan hi ha fills cal recordar que és important escoltar-nos tots, però  que els pares sostenen la responsabilitat de l’autoritat i la convivència a casa).

Aquesta és una experiència excepcional. Si la mirem com a tal i busquem en què podem millorar vivint aquesta experiència, quan l’haguem superat sentirem que l’hem aprofitat.

CONFINAMENT: AGRAIR

Sovint a consulta us demano que durant 14 dies m’escrigueu cada nit 5 coses a agrair d’aquell dia. Quan us ho demano, sovint em dieu que 5 són moltes, i que si han de ser diferents cada dia n’hi ha massa… Bé, potser aquests dies podrem valorar aquelles coses que normalment no valorem: poder anar a comprar, donar un tomb, quedar amb amics, fer ús del transport públic, tenir a l’abast tot el que necessitem per les necessitats bàsiques, etc.

Aquests dies disposem de menys coses, però igualment disposem de moltíssimes coses a valorar: un habitatge on dormir, aigua corrent, menjar, dutxa calenta, roba, llit on dormir, electricitat, amics/familiars, internet, aire net, etc.

Ser agraïts és una actitud vital, reforça el pensament positiu i actua directament sobre el nostre estat emocional, i aquest sobre la nostra salut. La millor part és que es pot aprendre, i només cal posar-hi una estona cada dia per escriure 5 coses a agrair.

QUÈ ÉS EL SUBCONSCIENT I COM “COMBATRE’L”?

Sovint sentim a parlar del subconscient, i sembla que sigui com una mena de fantasma que ens poseeix, com si fos una cosa que ens poseeix i que ens mana què fer sense nosaltres saber ni que existeix, ni d’on bé ni com “combatre’l”. A vegades pensem que no podem fer-hi res, o que necessitem alguna cosa com la hipnosi per arribar-hi, i aquesta pots ser una eina, però n’hi ha moltes d’altres. Però el que voldria explicar es que el subconscient no és res més que un cúmul de coses apreses i que hem oblidat que hem après. Per tant, una manera molt eficaç d’accedir al nostre subconscient és sent conscients. I això com es fa? Doncs una manera de començar és posant atenció en tot allò que fem “automàticament”. Tot allò automàtic que no és un instint -com tancar els ulls quan s’aproxima ràpidament un objecte- ha estat après i, si ho observem detingudament, podrem analitzar-ho i fins i tot decidir si ho volem seguir fent igual o diferent. Aquí rau la nostra llibertat, en la decisió. I potser ho continuarem fent igual que abans, però ara no serà automàtin ni provinent del subconscient, sinó lliure i conscient.

DIA DE LA MARMOTA

A vegades va bé que ens plantegem “Com viuria avui si em quedéssin dos mesos de vida?”. Això ens permet reflexionar sobre com vull viure realment, donant prioritat al que realment li donem valor (relacions personals, benestar, converses pendents, etc.). Una altra pregunta que crec molt encertada a fer-nos cada matí és “Què passaria si el dia d’avui es repetís ad infinitum durant la resta de la meva vida?”. Aquesta pregutna és molt important perquè ens permet decidir l’actitud amb la que viuré les següents 24 h, i en el fons, és el més important de la nostra vida, com vivim el present. A vegades ens diem, “es que jo sóc així, i no puc canviar”. L’actitud és una cosa apresa, i com tota cosa apresa es pot desaprendre i reaprendre.

MIRES EL QUADRE O ETS EL QUADRE?

Sovint trobem gent que es queixa per tot: per la feina, per la família, pels embussos, per la política, etc. A vegades només es queixen d’una cosa, però ho fan constantment. Aquestes persones es queixen perquè és com si anéssin a un museu i miréssin un quadre. Ells són expectadors del quadre, i el quadre és la seva vida. El quadre ja està fet, està pensat i creat, i l’observador no pot fer res més que mirar-lo. Li pot agradar o no, però no pot canviar res. El pot mirar o no, però no pot canviar res del quadre. I això passa amb la seva vida. Les persones que no es queixen són com els artistes, ells decideixen com és el quadre, quina mida, quins colors, quins elements, quins materials… Senten la llibertat d’elegir i a partir d’aquí creen el quadre que desitgen. Potser no sempre surt com els agradaria, ja que no sempre disposen del temps, materials o situacions que desitgen, però tan sols el fet de crear una obra d’art amb el que disposen els hi dóna satisfacció. Quan tu decideixes com vius el teu dia a dia, ets com l’artista que crea el quadre i no qui només va a veure’l.

DIVERSITAT

Fa només uns quants anys veure a una persona de pell negra a Europa era rar. Se’ls mirava com persones inferiors. De fet, a l’Antiga Grècia no eren considerats ni persones. Per sort -bé, més que per sort per molta feina, lluita i justícia- això ja no és així a molts llocs, tot i que encara no a tots, ja no es veu a les persones de pell negra com a inferiors ni per naturalesa ni per cultura. Actualment hi ha una visió de gradacions, en quant al color de la pell. Hi pa persones de pell absolutament negra i hi ha persones de pell absolutament blanca, quasi transparent. I entre aquests dos extrems hi ha tota una gradació de tons i colors. I cap es millor ni pitjor que l’altre.

El mateix passa amb les sovint anomenades malalties o transtorns mentals. Sembla que una depressió, un brot psicòtic, una fòbia o una obsessió siguin coses completament extranyes i que passen a un petit reducte de gent indesitgable de la població, però la veritat és que cada transtorn mental no és més que un dels extrems d’un contiuum en el que tots estem en un moment o altre de la nostra vida, de manera més o menys intensa. La depressió és una tristesa profunda, la obsessió l’alienació de la realitat sovint la vivim quan ens enamorem, la fòbia quan evitem qualsevol cosa peruquè ens fa una mica de por. És el mateix, però a un nivell o més intens o més sostingut. La diferència entre aquest continuum entre els graus del color de la pell i els graus d’intensitat emocional és que els segons sí que poden afectar al benestar i desenvolupament de la persona i de qui té a la vora.

I per útlim, i no menys important, la línia de gradacions de sexe, gènere i orentació sexual. Per fer-ho ràpid podríem dir que en quant a atributs físics no existeix una bipolaritat natural. Hi ha atributs anomentats masculins i atributs anomentats femenins, però hi ha tota una sèrie de possiblitats físiques naturals que es donen, i que han estat “penalitzades” socialment. Has d’estar a un costat o a l’altre, i sinó sembla que s’hagi de “corregir”. Actualment els moviments trans o queer lluiten per la major integració d’aquesta diversitat del sexe i gènere. I, apart, hi ha la diversitat en la orientació sexual, la qual es veu directament afectada per la diversitat sexual i de gènere, ja que si no hi ha només “homes” i “dones” estándards, et poden agradar moltes més coses que només aquests “homes” i “dones” estándard, i a més a més, potser no només t’agrada un tipus de persona sinó que te’n poden agradar diversos.

RELACIONS PERSONALS O XARXES SOCIALS

Sovint es diu que les relacions a través de les xarxes socials no són reals. Que siguin a través d’un mitja virtual no vol dir que no sigui real la relació. La relació és real perquè existeix una comunicació. El que passa és que és una relació de baixa qualitat si no se suporta de molts més elements humans. Una relació de qualitat amb una persona no inclou només elements d’intercanvi d’informació verbal i disponiblitat per rebre’ls o emetre’ls. Una relació de qualitat implica un coneixement profund de l’altre. Quan quedem presencialment amb una persona hi sol haver un intercanvi verbal, però es diu que fins al 90% de la comunicació que establim amb qualsevol persona és no-verbal. Així doncs, hi ha aspectes del nostre to de veu, dels nostres gestos facials, de la nostra postura, dels silencis, de la velocitat de parla, etc. que enriqueixen la nostra comunicació i la nostra relació. El fet de quedar físicament amb una persona també ens explica coses de quines són les seves preferències en quant a espais on quedar, roba que vestir, en què inverteix temps i diners, i per tant de tota una sèrie de valors i circumstàncies de la persona. Quan tenim relacions exclusivament virtuals tenim relacions reals, però de baixa qualitat, ja que bescanviem molta menys informació que presencialment.

Algú pot dir, “doncs jo comparteixo molt més amb una amistat virtual que amb la meva família”. Això és enganyós, potser poder compartir més coses que ens agraden, però en realitat coneixem molt més a qui veiem presencialment. Potser no ens agrada la relació que tenim amb els més propers, però és que potser que tampoc ens agradés una relació propera amb aquella persona que només compartim virtualment.

Parlo de tot això perquè és un tema de vital importància tant social com de salut personal. La OMS inclou l’aspecte psico-social dintre de la definició de salut, i és sabut que el teixit social que ens envolta (la xarxa d’amics, familiars i coneguts) és importantíssima per al benestar i salut de la persona.

Tendim a relacionar-nos molt per whatsapp o per les xarxes socials, però és de vital importància quedar presencialment. Tot i que ens faci mandra. És vital! Justament la prova de que és molt més rica una relació presencial és que ens costa més, i ens costa més perquè hi intervenen més elements, és més complexa i més profunda. I, com tot, si no es practica i no se n’apren, ens fa mandra, i per justificar aquesta mandra diem que no és important.

ELS FILLS

“Els fills l’únic que necessiten dels pares és que siguin feliços”. Aquesta frase és arriscada, és una eina de dos talls. Per una banda té molt de cert, ja que els nens aprenen de l’exemple, i si volem que siguin feliços cal predicar amb l’exemple. Però d’altra banda hem d’anar amb molta cura, ja que sovint enenem malament què vol dir ser feliç. Ser feliç no vol dir estar tot el dia rient ni sentir una alegria permanent. Per ser feliç cal saber valora les coses, grans i petites, cal tenir una actitud positiva, cal tenir uns valors i ser coherent amb ells, cal conèixer les pròpies emocions i saber com gestionar-les. Per això, el millor que els podem donar als fills és cuidar de nosaltres mateixos profundament. Només així els podrem cuidar a ells i només així podrem ser el seu exemple. Val a dir també, que els fills creixen i quan són adults, la seva felicitat depèn exclusivament d’ells i no dels pares ni de la seva infància. Hi haurà qui ho tindrà més difícil per experiències dures viscudes, però tots tenim la possibilitat de buscar eines i recursos per trobar un major benestar.

RESPONSABILITAT

Quan un es fa responsable de la seva vida i dels seus actes, de les seves emocions, de les seves relacions i de la seva actitud, té tanta feina, que deixa de criticar els altres.

ESTIMAR

Estimar no és un sentiment espontàni i incontrolable. A vegades estimem així, però també es pot decidir estimar i aprendre a estimar. I al cap i a la fi, el major beneficiat en estimar els altres, fin i tot els que han fet coses que ens han fet mal, és un mateix. “Sentir amor” ho sent un mateix, i aquesta sensació no només és agradable, sinó que activa el nostre sistema parasimpàtic, estimula el nostre sistema inmunològic i afavoreix el creixement i reparació del nostre cos.